Day: February 7, 2014

5.

  By

Hon tittade ut genom fönstret mot trädgården. Här på sjukhuset var det inte en plats av ro och lugn fylld av grönska utan en grå, trist relik av vad en trädgård ska vara. Halvdöda träd, buskar som inte blivit ordentligt klippta på månader, en gräsmatta täckt av cigarettfimpar istället för gräs. De få som vistades där gick långsamt i sina sjukhusrockar, omsvepta med filtar medan deras andedräkt blev till en grå ånga i luften.

Bakom henne stod doktorn och pratade med hennes mor och ‘El Capo’ om henne. Hon hade förlänge sedan gett upp sina försök att bli sedd, hon visste att hon var osynlig för dem. Hon tittade ner på sina händer och skakade på huvudet. Om hon bara visste hur hon hade hamnat där…

– “Men det måste finnas något annat vi kan göra än att bara vänta?” sa hennes mamma förtvivlat till doktorn. “Får jag se på journalen?”

– “Mami, sluta nu! Doktorn har sagt att det inte finns något mer att göra och det är bara bra om vi får tid för oss själva” sa ‘El Capo’ irriterat och gestikulerade argt med händerna mot hennes mamma som tittade ner i golvet utan att svara.

Jävla latinamerikan, tänkte hon och önskade att de hade sett henne. Hon hade slått till honom, skakat om hennes mamma och försöka få henne att vakna även om hon visste att det var lönlöst…

– “Journalerna är konfidentiella för oss personal, men jag lovar att vi gör allt vi kan för att din dotter ska bli bättre. Just nu måste vi dock ha tålamod och vänta. Jag ska lämna er ifred med er dotter nu, men om ni har några frågor eller om det är något mer jag kan hjälpa till med så finns jag på mitt kontor.”

Hennes mamma gick fram till sängen och tog hennes hand. Hennes ansikte hade äntligen blivit mindre blåslaget och svullnaden hade gått ner.

– “Lilla flickan…” sa hennes mamma och hon kunde se att hon hade tårar i  ögonen.

– “Nu går jag på toa och sedan åker vi, mami” sa ‘El Capo’ med en hård röst och la en tung hand på hennes axel. “Okej? Inget mer daltande, hon förstår i alla fall ingenting ‘pobre diablilla’.

Hennes mamma nickade tyst till svar medan han gick ut ifrån rummet. När hans fotsteg inte längre hördes, vände hennes mamma sig om för att se om han var borta. Vad skulle hon nu göra?

Snabbt gick hennes mamma till fotändan av sängen där journalen var och lyfte upp den och började läsa långsamt.

Hon gick fram mot hennes mamma för att se vad hon läste i journalen, men innan hon hann börja så var han tillbaka. Hennes mamma släppte journalen i marken och skräcken lyste i hennes ögon. Hans hand ven snabbt i luften och hennes mors ansikte flög åt sidan.

– “Jävla slyna, vad har jag sagt om att inte lyssna på mig?!” skrek han argt. “Plocka upp skräpet från golvet så går vi.”

Vredet kokade i henne och hon sprang med all kraft mot honom. Men istället för att knuffa till honom så gled honom rakt igenom honom. Luften blev iskall och hon kunde se att även han kände det.

– “Jävla kalla sjukhus, det är som att vara i ett u-land. Nu går vi” sa han argt och gick därifrån medan hennes mamma följde efter långsamt. Hon vände sig om medan hon gick och mimade ’hejdå’.

5

  By

Primero le saluda el alba, transformando la tímida luz de la luna en un interminable juego de brillos y sombras, claros y oscuros. Le trae al sol, hirviendo a lo lejos, acariciando su piel desnuda, blanca y desconocida.

Segundo el cielo, empujando a las nubes, acercándolas poco a poco como el humo de un gigantesco incendio, abrazándolo todo; roca y tierra, ladrillo y cristal.

Tercero el rumor familiar de hojas vibrando, del despertar de todas las criaturas bajo el manto azul, seguidoras del astro dorado.

Cuarto el dolor.

Quinto el miedo.

Sexto el rumor extraño de una nueva amenaza; su funesta llegada confirmada, su avance lento, definitivo e imparable.

Séptima la hora muerta, el olor del azufre, el tinte prematuro del cielo, el rojo imposible. Las nubes del luto, negras como almas; el retorno de la noche eterna.

Y por último la noche, la elegante dama que demora su llegada hasta el último momento, le acoge en sus oscuros brazos y funde nube y cielo en un sólo tono. La dama, fría como el hielo, alza el telón final ante los ojos de Francesc.

No ha abierto los ojos desde hace horas. Desde la roca en la que está sentado, en la cima de Sant Jeroni, un simple recorrido con la vista le habría mostrado la magnitud de lo ocurrido. Pero no necesita mirar para saber lo que ocurre a su alrededor. Siente como el virus se extiende a kilómetros de distancia; sabe que no puede pararlo.

Barcelona arde.

El resplandor de las llamas puede verse desde cientos de kilómetros, sirviendo de faro a los cientos de aparatos que sobrevuelan la ciudad condal. Han sido enviados para intentar apaciguar el fuego que consume los más de cien kilómetros cuadrados de superficie que ocupa el incendio, pero Francesc sabe que no va a servir de nada.

Porque el fuego que derrite el asfalto de la Avenida Diagonal, el que retuerce las ramas de los plátanos de sombra en las Ramblas, no es un fuego controlable. Al abrir los ojos, Francesc puede ver como muchos otros focos comienzan a arder en otros puntos; Girona, Lleida y Reus son las primeras en iluminar el cielo de tonos anaranjados. En poco más de unas horas, los focos se extienden hasta tocarse.

Cataluña arde.

Francesc sabe que falta muy poco; su momento casi ha llegado. Mientras las llamas avanzan rápidamente hacia él, vuelve a cerrar los ojos y sigue esperando.

5

  By

Un objecte brillava de manera exagerada a sobre de l’estàtua. Va trobar un bagul petit i el va fer servir per pujar-hi i agafar-lo. Era una clau. La va inspeccionar i va veure un escut medieval gravat. Era el mateix escut que hi havia dibuixat sobre aquella porta del segon pis!

La clau es va trencar després d’obrir la porta. Un calfred li va recórrer la columna. Es va adonar que portava en tensió des què havia posat el peu a la mansió per primera vegada. En canvi, aquesta habitació la relaxava. Segurament el piano reverberat i malenconiós que sonava a l’ambient i la llum blanca d’oli tenien molt a veure. Va decidir que tornaria sovint mentre investigava, per descansar i deixar per escrit tot el que li anava passant. Algun dia potser algú podria llegir les seves notes i fer-se una idea de la bogeria en què es trobava. O potser servirien per què el següent que passés per allà salvés el coll. Va utilitzar la tinta que havia trobat a la sala llarga de la llar de foc per escriure a la olivetti que hi havia a l’altra banda de l’habitació. Després, va inspeccionar els subministraments: “Hay un candil sobre los suministros. Su luz es muy reconfortante” Al costat de la llum d’oli va trobar una nota:

“Instrucciones para el depósito de cadáveres: tenemos nuevos datos respecto a esos “seres”. Aunque parezcan bien muertos pueden resucitar para evitar que vuelvan a “activarse”. Hay varios procedimientos:

1-Incineración

2-Destrucción de la cabeza.

En cuanto se descubran nuevos métodos se les notificará al respecto. Mientras tanto, para todos aquellos con apego a la vida, hemos dejado combustible en la primera planta de la mansión.”

Va comptar les bales que li quedaven: 3. Va prémer les dents i va sortir a poc a poc cap a la foscor. De sobte tres zombis van sortir corrents cap a ella. Va disparar com va poder, gairebé sense angle. Un dels zombis encara seguia en peus i li va mossegar el coll amb virulència.

A la pròxima. I si no, a la següent.

Va apagar la Game Cube i va treure el mini DVD. El va mirar un parell de vegades per sota i el va guardar a la caixa amb les instruccions. Va fer una fotografia a tot el lot. Després va entrar al seu compte d’eBay, a la secció “empezar a vender“. Va començar a escriure: “Resident Evil Remake de Game Cube (original español 2002, no players choice) en perfecto estado, casi nuevo.” Va afegir els tags “rareza“, “true classic” i “único” que sempre vestien molt i va activar la casella de “solo pujas en España.” Va establir un preu de venda directa en 20€. Després el va canviar a 50€. Sempre hi queia algú.

Si no, a la pròxima. O a la següent.

5

  By

O último que fixo ao seu carón

Ela quería lembrar o seu nome como unha etiqueta coa que arquivar o seu recordo, pero hai días en que Katerina sinte que todo semella seguir igual. Iso prodúcelle unha sensación espantosa, horrible, de profundo desarraigo que non pode soportar. Como se todo o acontecido durante a súa vida non servise para nada e que non hai  implicacións posibles, encrucilladas aceptables que axuden a encarar as posibilidades máis tenras e apetecibles do futuro.

Coser foi o último que fixo ao seu carón. Sentou nunha cadeira de brazos moi semellante á que tiña había anos naquel piso de Varsovia onde todo comezara para eles dous. O último que fixo na súa presenza antes de coller o avión foi coser aproveitando a raxeira intensa do sol das tres e media da tarde que entraba pola xanela. El estaba alí mentres ela tentaba coser, cunha corrección aceptable, un parche de Negu Gorriak na súa cazadora negra, aquela que a nai insistira en pagar había anos e que até o momento non vestía a miúdo porque pensaba que, malia que lle gustaba moito o deseño, a parte de abaixo, ao abrochar a cremalleira, non lle sentaba ben.

Katerina non puido comprobar se el a miraba namorado ou se tamén empregaba, esforzado nalgunha angueira, a luz intensa que quentaba as rúas dos arrabaldes de Varsovia. Quizais Francesc só miraba máis aló dos vidros da xanela, quizais imaxinaba o que farían á súa volta ao final da primavera cando as flores reinasen nos xardíns do pazo de Wilanów e Ulises os mirase, gardián, dende os frescos das paredes. Aquilo foi o último que fixo ao seu carón, coser.

Despois, ao gardar os aparellos de costura no seu lugar, levantouse poñendo a cazadora, deulle un bico, unha aperta que aínda lembra e saíu da casa dicíndolle que o amaba, que o quería, sen saber que era para sempre, que xa nunca endexamais volvería apreixar o seu corpo coa intensidade do amor que marcha pensando que a eternidade é medible. Quería lembrar o seu nome como unha simple etiqueta sen sospeitar que algún día recibiría uns datos asépticos que a axudarían a localizalo nun hospital de Barcelona: Paciente 500AC.