Month: January 2014

3

  By

He hung up the phone and put on his glasses. K´s voice was still resounding in his asleep brain. Where did all that come from? He left the room and dragged himself to the living room. He put the needle on the B side. Joe Strummer started yelling about opportunities. “If they didn’t have a way out back in ’77, imagine now” he pondered over.

It was going to be another tough day.

He couldn’t even remember the last time he saw her. He reflected on how memories are such a volatile thing. There were days when he could remember every sentence of a conversation. Each scent he could feel in those summers. That would normally happen when he was doing some other things and he couldn’t think about it. However, when he wanted to remember images, when he forced them, he could only find blurry sketches. Images, sounds and scents he couldn’t manage. That made him nervous. Now he could visualize many moments. However, they were false images, sounds and scents. They were just blurry memories. Very good memories. Too distant. It was as if he would put his current self, his current mind, and place it in those circumstances. In that space-time. That confused him.

That evening poetry reading was going to be tough.

K was a poet. “She had always been” she used to tell him. She walked as if she were. A sort of Neal Cassady wannabee in the doldrums. Or a sort of Kerouac who had parked his car and had quit partying. The kind of person who brags while describing Kafka’s narrative and then writes like Gabriel García Marquez. That attitude had served her for some time but it was no good anymore.

“Back in the garage with my bullshit detector…”

He took the poetry reading leaflet. It had been around the house for a while but he had not even read it. ‘Seven love and hate poems’ by K. Published by the E.P.A. (Existentialist Poets Association). Gosh, he thought. Now he remembered that K had explained to him about the kickstarter and how they had funded a project to publish poetry. Didn’t they think that there must be a reason as to why no one wanted to publish anything by them? Did they really think the world needed another volume as this one? There was a fragment of a poem in the leaflet:

”Like all those things

that are

too important

to be hidden.

To cross

looking

backwards.

[What really matters is what cannot be seen.]

Going back

to understand.

Seeing

everything

you do not say.

[Believing.]”

It really was going to be another tough day.

3

  By

Va penjar el telèfon i es va posar les ulleres. La veu de la K encara li ressonava al cervell adormit. A què venia tot allò? Va sortir de l’habitació i va arrossegar els peus cap al menjador. Va posar l’agulla a la cara B i l’Strummer va començar a cridar que les oportunitats no existeixen. “Si no tenien salvació al 77, imagina’t ara”, va remugar.

Seria un altre dia molt dur.

Ni tan sols recordava l’última vegada que l’havia vist. Això dels records era una cosa molt canviant, va reflexionar. Hi havia dies que podia recordar cada frase d’una conversa. Cada olor que sentia en aquells estius. Normalment li passava quan estava fent qualsevol altra cosa i no s’hi podia posar a pensar. En canvi quan volia que li apareguessin les imatges, quan ho forçava, només trobava esborranys. Imatges i sons i olors borroses que no podia gestionar i es posava nerviós. Ara podia visualitzar molts moments. Però eren imatges i sons i olors falses. Només eren records borrosos. Molt bons. Molt llunyans. És com si agafés el seu jo del present, la seva ment actual, i el col·loqués en aquella conjuntura. En aquell espai-temps. Això el confonia.

El recital d’aquell vespre seria molt dur.

La K era poeta. “Sempre ho havia estat”, li deia. I caminava pel món com si ho fos. Una espècie de Neal Cassady en hores baixes. O una mena de Kerouac que ha aparcat al cotxe i ha deixat de beure. El tipus de persona que s’omple la boca quan interpreta la narrativa de Kafka i després escriu com Garcia Márquez. Aquella postura li havia servit durant un temps, però ara no l’ajudava gens.

“Back in the garage with my bullshit detector…“

Va agafar el tríptic del recital. Feia com deu dies que corria per casa però ni se l’havia mirat: “Set poemes d’amor i odi, per K. Publicat per l’A.P.E. (Associació de Poetes Existencialistes).” Déu meu, va pensar. Ara recordava el que li havia explicat la K sobre el kickstarter i com hi havien finançat un projecte per publicar poesia. No havien pensat que, si cap editorial els volia publicar, seria per alguna raó? Realment pensaven que el món necessitava un altre volum com aquest? A l’interior del tríptic es podia llegir el fragment d’un poema:

“Com tot allò

que és

prou important

per ser amagat.

Creuar

mirant

enrere.

[El que importa és tot allò que no es veu.]

Retrocedint

per entendre.

Veient

tot allò

que no dius.

[Creient.]”

Realment, seria un dia molt dur.

2

  By

The wind rushed past, branches whipping at her legs and arms. The foliage was dense and abundant quickly entangling her falling body in vines, though they did little to slow her descent. Suddenly, the foliage cleared and she could see the forest floor hurtling towards her but before she could think, she bounced to a rough halt several feet above the ground.

Thick, course fibres dug into her face as the net closed in. Momentarily stunned, she tried to steady her nerves and find out where she was. With the net swinging gently, she manoeuvred herself around and onto her back and looked up. The net had been designed to close from the top, she was trapped. Who sets a trap this close to the cliff? And why? Of more immediate concern, however, was how she was going to get out of this trap before whoever owned it was alerted.

Turning back around she looked down to see that the tree trunks on either side had been shorn of branches. The floor below looked too far to simply drop. Perhaps she could climb upwards. There was foliage overhead, which meant that there had to be branches. It may be her only option.

Tucked inside her boot was a knife she had grabbed before escaping the city. She slipped it out and inspected it. The blade was old and worn but it was better than nothing. It just needed to be sharp enough to cut through the rope. Pushing one foot between a gap in the net to secure her weight, she chose an area of frayed rope and started to saw.

Eventually, the rope began to give way. She took the package and stuffed it inside her shirt, grasped the net with one hand and with the other cut the last strand. Pushing part of the net to one side, she reached up towards the canopy. The package suddenly shifted beneath her shirt and just before it fell, before her foot found a proper hold again, her hand shot out to catch it. There was no net this time, just a sudden stop and the sound of snapping bone. She clenched her teeth trying not to make a sound but the pain in her left leg was incredible. Darkness crept in from the edges of her vision. Just then, there was a crashing noise in front of her.  With great effort, she brought her face up and just before she blacked out, came face to face with a giant dog, a human body hanging limply from its jaws.

2

  By

La oscuridad se cierne sobre nosotros como un viejo manto tejido durante el principio de los tiempos, un telón infinito e inescrutable. Desde bien niños, aprendemos a huir de ella, a evitar las negras garras que aguardan en los rincones prohibidos de nuestros hogares: bajo la cama, en el desván… Y cuando llega la noche, nos refugiamos en el cobarde escondite del sueño, salvados por cientos de cuentos que alguien nos susurra antes de dormir.

Y pasan los años y todo cambia.

Una valentía irracional, alimentada por la inconsciencia adolescente, ocupa ese lugar sagrado en el que antaño reinó el temor. Experimentamos, jugamos, creemos ser héroes, nos adentramos sin pensar en esos oscuros rincones evitados en la infancia. Danzamos junto al negro corazón de la oscuridad, embriagados por el delicioso elixir de un miedo controlado. En ese instante mágico nada puede pararnos; nunca volveremos a sentirnos tan vivos.

Pero pasan las décadas y todo vuelve a cambiar.

Por que la noche sigue siendo la noche, y al fin al cabo, es muy difícil destronar a la reina de la oscuridad. Ella sigue esperando, paciente, ocultando sus garras y contando los días que faltan para que llegue el momento adecuado, ese momento en el que, arrepentidos, volveremos a evitar esos rincones oscuros. El miedo ya no llega al mirar bajo la cama, tampoco al subir al desván. El nuevo miedo llega de la mano de la noche, cuando comprendemos que la oscuridad está encerrada en lo más profundo de nuestras almas. La oímos rugir, palpitar en constante estado de ebullición; está ansiosa por despertar.

Y es precisamente esa profunda oscuridad, donde nacen nuestros verdaderos miedos, la que sirve de escondite a todos esos monstruos modernos, los de carne y hueso, los que conviven con el ciudadano de a pie. Crecen aprendiendo de nuestros temores; se alimentan de nuestro terror en una sociedad que les apoya e idolatra. La mayoría llegan a puestos de responsabilidad, gobiernan naciones, caminan impunes y arrogantes, rodeados del lujo más absoluto, invaden nuestros televisores. Durante la noche, su refugio sigue siendo el mismo: la oscuridad. Allí se sienten seguros, protegidos, rodeados de otros monstruos de su misma clase.

Pero no cuentan con que no están solos. Alguien lleva tiempo vigilándolos de cerca. Un alma fuerte y joven, pura, sin pervertir. Un alma que lleva cerca de un siglo observándolos. Francesc Bastida sigue esperando, paciente, ocultando sus garras y contando los días que faltan para que llegue el momento adecuado.

2

  By

Escuridade no hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Francesc espertou sobre a cama do hospital con esa sensación de desarraigo que nos sorprende ás veces cando non estamos moi certos do lugar onde abandonamos a escuridade dos soños e das pálpebras pechadas. O primeiro instinto foi separar as costas do colchón e abrir os ollos para mirar con certo nerviosismo a todas as partes, na procura dalgún elemento que lle confirmase que estaba a salvo ou en malas mans. Pero o lugar estaba completamente ás escuras. Recordou a explosión e a imaxe dos ollos baleiros, mortos do seu perseguidor, sobre a rúa Banyoles, lembrou que era aquel lugar o último na súa memoria.

O primeiro sinal chegoulle á esquerda do seu leito. Por un corredor limitado e formado por dúas ringleiras de camas nas que descansaban en absoluto silencio os corpos doutros doentes e feridos, achegábase unha muller cunha carpeta azul que contiña certos documentos médicos relativos á saúde do paciente. Francesc empezaba a escoitar os seus pasos pero non podía ver nin o corredor, nin os doentes, nin á muller e moito menos as mans brancas que portaban aquel cartafol azul.

Os pasos facíanse con máis e máis espazo nos seus oídos, penetraban até as profundidades do seu cerebro, achegábanse á śua posición e Francesc non variou a postura dos seus músculos, permaneceu coa mesma expresión agardando a ter máis datos cos que avaliar a súa verdadeira situación. Cheiraba a hospital, polo eco dos zapatos sabía que estaba nunha sala moi ampla. Levou as mans aos ollos, cuestionouse se os tiña realmente abertos. Tiña gasas sobre eles. Estaba no leito dun hospital e sentíase abatido.

Ao chegar ao carón da cama, ela abriu o cartafol mentres se presentaba e comezaba a emitir a cualificación dos síntomas, un discurso que ao doente lle pareceu rápido de máis, era como se a cegueira lle impedise escoitar con propiedade. A única palabra que Francesc Bastida sentiu con nitidez, probablemente porque era a única que se axeitaba ao seu contexto, foi “oftalmoloxía”. Entroulle unha pequena vertixe, sentiuse fóra de ritmo e pediu á doutora que empezase de novo o seu diagnóstico.

A Francesc pasoulle un lampexo pola consciencia, un lóstrego que lle trouxo arrecendos das flores de Varsovia en primavera. Pero non, a voz comezou de novo polo máis sinxelo dos inicios, Estás no hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

2

  By

Del lavabo fins a la vora de la llar de foc va picar tres vegades: una amb la porta de la cuina, una amb el sofà i, finalment, una amb l’atiador del foc. La seva vista cansada no ajudava i el vodka menys. Portava vuit hores en la més enganxosa foscor. Des que havia marxat la llum no havia fet gaire més que jaure a prop de l’escalfor del foc. Ell que sempre parlava del reset. Aquell reset tecnològic que algun dia arribaria i deixaria a la humanitat totalment indefensa: sense electricitat, sense diners, sense benzina. Sense INTERNET. Ell que sempre havia fet apologia del dia en què la llum marxés, en què marxés de veritat, ara feia vuit hores que jeia davant la xemeneia. Immòbil.

Va tornar a obrir la carta que tenia a les mans i la va llegir a la llum de les flames:

“La carretera fa uns set quilòmetres i mig. Avui feia una tramuntana horrorosa i ha tombat un arbre. Un d’aquells arbres que sembla que hagin de caure però no ho acaben de fer mai. D’aquells que quan passes pel costat amb el cotxe i veus com tremola amb el vent en el fons estàs segur que no caurà. Doncs avui ha caigut un. A sobre d’un cotxe. Un cotxe que duia una noia dintre. El destí (o el vent) ha fet que el tronc impactés just entre els fars davanters i el parabrisa. Podia haver caigut davant del cotxe. O darrere. Podria haver reventat el crani de la noia. Però ha caigut just al capó.

La meva vida està en un atzucac. Ja portava molts dies donant-li voltes. Rumiant tot allò que vam estar parlant. M’havia aixecat! Havia recordat el perquè! Em tornava a sentir com aquella època de l’escola en què ens creiem els més llestos de la classe. Nosaltres no seríem pas com ells. No. Estàvem destinats a fer quelcom tan important, tant per sobre de tothom, que no calia que féssim res. Només esperar.

Ho havia aconseguit.

I és en aquest punt exacte. En aquest clímax del relat. El moment precís en el qual l’arbre cau. Aquell arbre que sabies que no cauria. Aquell arbre cau. Però no cau davant. Ni darrere. Ni et reventa el crani. Just cau allà on ha de caure. No et mata però tampoc et deixa avançar. Tinc el puto arbre davant i només puc esperar. L’E deia que “allò” que he perdut tornarà. Però no sé quan.

De moment, escoltarem el vent i esperarem.”

Tot i haver-la escrit ell mateix ara li semblava que aquelles paraules no eren seves. Es perdien en aquella foscor: la del món i la seva. Mai l’havia arribat a enviar. Va remoure els troncs de roure una miqueta.

De sobte, va tornar la llum.

2.

  By

The road in front of her was dark and devious ; the light from the streetlights was barely enough on a night like this when even the stars could not be seen through the dark clouds . She shivered in the cold, it was a bitter night . She pulled up the zipper on the jacket high up to her neck and pulled the scarf tighter around the neck while she tucked her hands deep into her thin pockets. Why had she not taken her gloves with her?

In those last few seconds before everything went black, all she could think about was the bitter cold and how nice it would be to come home, to be warm. If she had known that the world would soon be dark, would she then have thought differently? Would she had reflected on her life and how lonely it had become ? How she slowly had excluded her friends one by one to avoid having to tell them the truth ? Or had she perhaps looked around her properly and seen that there was more than just darkness there?

When she took that last step and felt the darkness embrace her,  she thought of nothing. She did not know where she was, who she was , only that the darkness had taken her. When her head was fell hard on the gray , cold asphalt, all she saw was a white , blinding light before it all disappeared .

He leaned forward and looked at her. She looked so innocent as she lay on the ground, with the red hair spread around her like a halo. Behind her head, the blood began to spread in a round , flat circle as if someone had drawn a perfect template . He closed his eyes and smelled ; blood, mixed with her ​​own scent of vanilla. He knew that this was meant to happen , that she should be punished for what she had done. He had received clear instructions , but right now …

Suddenly he heard footsteps behind him , approaching faster and faster. The panic came over him, who could it be? Had they found him and her? He quickly jumped into a bush next to him, ignoring the branches scratching his face . He felt his heart beat hard and sweat began to appear on his forehead. How could they have found him, he had been as careful as possible? !

2.

  By

Vägen framför henne var mörk och slingrande; gatulampornas lyse räckte knappt på en natt som denna när inte ens stjärnorna kunde synas genom de mörka molnen. Hon rös i kylan, det var en kall natt. Hon drog upp dragkedjan på jackan högt upp till halsen och drog halsduken tättare runt halsen samtidigt som hon stoppade händerna djupt in i de tunna fickorna. Varför hade hon inte tagit vantarna med sig?

I de sista sekunderna innan allt blev svart var allt hon tänkte på den bittra kylan och hur skönt det skulle vara att komma hem till värmen. Om hon hade vetat att världen snart skulle bli svart, hade hon då tänkt annorlunda? Hade hon reflekterat över hennes liv och hur ensamt det hade blivit? Hur hon långsamt hade uteslutit vännerna en efter en för att slippa berätta sanningen för dem? Eller hade hon kanske verkligen tittat runt om sig och sett att det fanns mer än bara mörker omkring sig?

När hon tog det sista steget och kände hur mörkret omslöt henne så tänkte hon ingenting. Hon visste inte var hon var, vem hon var, bara att mökret hade tagit henne. När hennes huvud dunkade hårt i den grå, kalla asfaltatet hann så hann hon se ett vitt, bländande ljus innan allt försvann.

Han lutade sig fram och tittade på henne. Hon såg så oskuldsfull där hon låg på marken, med det röda håret spridit runt henne likt en gloria. Bakom hennes huvud började blodet sprida sig i en rund, jämn cirkel som om någon hade ritat en perfekt mall. Han blundade och luktade; blod, blandat med hennes egen doft av vanilj. Han visste att det var meningen att det här skulle hända, att hon skulle straffas för vad hon hade gjort. Han hade fått tydliga instruktioner, men just nu…

Plötsligt hörde han steg bakom sig, som kom allt snabbare. Paniken kom över honom, vem kunde det vara? Hade de hittat honom och henne? Han hoppade snabbt in i en buske bredvid, struntade i alla kvistar som rev honom i ansiktet. Han kände sitt hjärta slå hårt och svetten började rinna i pannan. Hur kunde de ha hittat honom, han hade varit så försiktig som han hade kunnat?!

 

1

  By

The city burned. Everything she had or was; gone. But then, she thought, that hadn’t been much anyway. Tucking the package under her arm, she turned her back to the flames and made her way north, towards the crossroads.

Once there, she would have to decide; west to the coast or east to the capital. The choice was hers to make, the first in a long time, the first that she could remember, and the giddy anticipation was only just tempered by the knowledge that she would have to make it there unseen. The path she had to take, however, was the only one between the city and the crossroads and It usually it boasted a steady traffic of tourists, traders, political representatives and the military. Today was not a usual day though, and the road was graciously quiet. Most people had already fled, taken the southern route or been killed. Others hurried towards the crumbling city to try to help, salvage or steal whatever was left. She knew had to stay out of sight. Her clothes would mark her out to any traveller, and she could not be caught now.

After an hour of nervous but uneventful travel, she came to the crossroads. To her right lay scrubland. To her left and straight ahead, a steep cliff that descended into dense forest. Looking out, the sun was slowly climbing, gently spilling light onto the canopy. A cacophony of rousing creatures responded. Even from this vantage point at the top of the cliff you couldn’t see down past the first branches of trees. It was perfect.

Without warning, voices drifted up from the left where. There was a stairway on this side, steps that had been carved into the cliff face generations ago. There was also nowhere to hide on that part of the path. Glancing back to her right she quickly discarded the exposed scrubland as an option. She would be easy pickings. The voices grew louder, climbing steadily toward her. She looked around; no way down, no way across the open land to her right.  Someone grunted. Whoever it was, they were getting close.

She took out the package, gripped it to her chest and dipped her head. Turning on her heel, she headed back the way she had come. She had to think. There was nowhere to go. All paths were exposed. She could not be caught. Just as it seemed the voices would appear over the lip of the ledge, she stopped, spun around, and ran, fast and hard, straight ahead and into the arms of the forest.

1

  By

Hon öppnade ögonen och tittade runt i rummet. Huvudet dunkade och det starka lyset i taket hjälpte inte. Var var hon någonstans? Hon tittade runt i rummet och såg en apparat till höger om henne som pep. Hon tittade förskräckt en gång till och blinkade för att se om hon verkligen var vaken. Maskinen pep en gång till. Jo, hon var vaken och maskinen som pep mätte hennes hjärtslag- hon var på ett sjukhus. Hur hade hon kommit hit?

Hon blundade och försökte minnas hur hon hade kommit hit. Vad hade hänt? Men hur hon än försökte så kunde hon inte minnas- allt hon kom ihåg var mörker.

–    “… rum 101, 102, här är det.” hörde hon plötsligt. Hon vände sig mot ljudet och blickade ut genom en dörröppning. Hon såg sin mamma kom in genom den tillsammans med en man i en vit rock. Han såg ut som en  doktor men inte som en glad en; åh nej, vad hade hon nu gjort?!

– “Hur är det med dig, lilla gumman?” sa hennes mamma och tittade på henne oroligt samtidigt som hon sträckte fram sin hand mot hennes kind. “Stackars lilla vännen!”.

– “Vi vet inte ännu vilka skador krashen kan ha  åstadkommit, vi har gjort en del tester men väntar fortfarande på resultaten” sade mannen i rocken. Han rynkade ögonbrynen medan han tittade bekymrat mot henne.

– “Mamma, sluta vara så barnslig, det är ingen fara med mig.” sa hon och himlade med ögonen. Hon försökte skaka på huvudet för att få bort hennes mammas  hand, men den rörde sig inte.

– “Hur  lång tid tar det innan ni får dem tillbaka?” frågade hennes mamma och tittade på mannen i rocken. “När tror ni att hon kommer vakna?’.

Vadå vakna, tänkte hon och skakade på huvudet. Vad pratade hon om?

– “God morgon på dig med mamma, men jag är vaken nu”.

– “Jag önskar att jag kunde ge ett svar, men vi vet inte ännu, det kan vara imorgon, en vecka eller månader” svarade mannen i rocken. “Så fort som vi har fått provsvaren tillbaka, så hör vi av oss igen”.

Plötsligt var det som om rummet började snurra, det kändes som om hon  var på en berg-och-dalbana och hon kände hur hon plötsligt började må illa. Hon blundade och skakade hårt på huvudet. När hon öppnade ögonen igen var det som om hon såg hon sig själv uppifrån taket, liggandes nedanför i en sjukhus säng med sin mamma och mannen i rocken ståendes brevid. Hennes ansikte var svullet och blåslaget och hennes ena arm var täckt med ett gips. Vad gjorde hon här?