Quan el metge va passar per la seva habitació, tenia un aspecte horrible. Li feia la sensació que aquell pobre home havia anat engroguint cada cop que el veia. Ara el mirava fixament des del llit. Podia sentir aquell color groc. El metge seguia enraonant. Parlava sobre l’operació que li havien practicat i, mentrestant, ell només podia pensar que si li hagués de passar revisió ell al metge, probablement li donaria unes tres setmanes de vida. Potser quatre. Va tancar els ulls intentant esvair la claror groga que el cegava. Encara va escoltar com li deia que probablement avui era el dia. Que segurament avui ja el deixarien marxar cap a casa. Això últim no ho va sentir gaire bé perquè el metge ja havia sortit de l’habitació i estava tancant la porta.
Eren les set del matí i tenia tot el temps del món per endavant per no fer res.
El company d’habitació va estossegar per quarta vegada en una hora. Això el tranquil·litzava. Durant tots aquests dies d’estar allà tancat era l’única manera que tenia de saber que seguia viu. De saber que hi havia algú. Aquell senyor havia passat la cortina des del primer dia i no li havia dirigit la paraula en cap moment. No es movia gaire al llit i no havia tingut cap visita. Això de què no parles li semblava molt bé per què a ell tampoc no li agradaven aquelles converses d’hospital, aquell preguntar per preguntar sense tenir cap mena de ganes d’escoltar la resposta.
Es va tombar cap a la dreta al llit, donant l’esquena a la cortina i al malalt. Havien passat ja més de trenta minuts i el senyor encara no tossia. No sentia la respiració. “Deu ser mort”, va pensar. “Tant se val. Probablement és el millor que li podia passar. Probablement ja era mort abans d’arribar a l’hospital.”
De sobte, va començar a sentir-se terriblement sol. Feia dies que estava allà tancat i no havia rebut cap visita. On eren aquells amics per sempre? Devien estar fent-se amics per sempre d’altra gent.
Quan finalment va sortir a la claror del dia amb l’alta sota el braç, el sol li cremava les retines amb aquella grogor brillant.
Eren les deu del matí i tenia tot el temps del món per endavant per no fer res. Si mes no fins que caigués la primera copa. A partir d’aquí tot seria més fàcil.