4

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau (…)

Jacint Verdaguer, 1880

Francesc despierta de nuevo en la penumbra de aquel cuarto, su cuerpo aún entumecido por el dolor. Siente crujir sus huesos al incorporarse, y de pronto la sensación le resulta familiar. No sabe si es ese crujido sordo, o la sensación que tiene al notar como cada hueso encaja en su sitio, pero mientras termina de levantarse y comienza a caminar por la habitación, sabe que hay algo extrañamente conocido en todas esas sensaciones.

Descubre que ha llegado a uno de los extremos de la habitación cuando sus manos, extendidas frente a él, golpean la fría superficie de la pared. Palpando en la oscuridad, sus dedos adivinan un cambio en la pared que debe ser una puerta de madera. Francesc se toma su tiempo y apoya su rostro en ella, sintiendo la textura del roble en su piel. Aún le parece distinguir el olor del barniz, tan diferente del resto de olores estancos en la habitación.

Al empujar la gran puerta la luz le ciega durante unos instantes, y una dulce brisa acaricia primero su rostro, y se enrosca por sus extremidades desnudas, haciéndole sentir un agradable escalofrío. Un escalofrío que le recuerda de nuevo que está vivo. De pronto siente la urgencia de salir al exterior, y comienza a caminar cada vez más rápido, a medida que su vista se adapta al brillo del día. Sus piernas entumecidas vuelven a funcionar de nuevo, y puede sentir su fuerza al subir los escalones que le conducen a una gran plaza circular.

Ahora sabe donde está, aunque nunca antes ha visitado el lugar. Los recuerdos vienen a su mente, en blanco y negro, y  al mismo tiempo descubre por qué el crujir de sus huesos le resultaba tan familiar. Recuerda que ese ruido es el mismo ruido que hacían las piezas de un puzle recién comprado al encajar. Un puzle que le regalaron por su cumpleaños cuando no era más que un crío. Sonríe al recordar el olor del cartón, la textura y forma de cada pieza, y sobretodo, la ilustración en la caja de cartón, con la inscripción “Monasteri de Montserrat” en letras negras. Al mirar a su alrededor, se da cuenta de que reconoce cada centímetro de la fachada del imponente edificio frente al que se encuentra.

Hace años jugó una y otra vez a reconstruir pieza a pieza esa fachada, memorizando fragmentos en blanco y negro que ahora redescubre teñidos de tonos dorados. De niño siempre había soñado con visitar ese lugar.  Ahora, sintiéndose infinitamente pequeño frente a la increíble estructura de piedra, flotando de una forma mágica entre rocas y nubes, no puede evitar preguntarse si todavía está soñando.

4

Quan el metge va passar per la seva habitació, tenia un aspecte horrible. Li feia la sensació que aquell pobre home havia anat engroguint cada cop que el veia. Ara el mirava fixament des del llit. Podia sentir aquell color groc. El metge seguia enraonant. Parlava sobre l’operació que li havien practicat i, mentrestant, ell només podia pensar que si li hagués de passar revisió ell al metge, probablement li donaria unes tres setmanes de vida. Potser quatre. Va tancar els ulls intentant esvair la claror groga que el cegava. Encara va escoltar com li deia que probablement avui era el dia. Que segurament avui ja el deixarien marxar cap a casa. Això últim no ho va sentir gaire bé perquè el metge ja havia sortit de l’habitació i estava tancant la porta.

Eren les set del matí i tenia tot el temps del món per endavant per no fer res.

El company d’habitació va estossegar per quarta vegada en una hora. Això el tranquil·litzava. Durant tots aquests dies d’estar allà tancat era l’única manera que tenia de saber que seguia viu. De saber que hi havia algú. Aquell senyor havia passat la cortina des del primer dia i no li havia dirigit la paraula en cap moment. No es movia gaire al llit i no havia tingut cap visita. Això de què no parles li semblava molt bé per què a ell tampoc no li agradaven aquelles converses d’hospital, aquell preguntar per preguntar sense tenir cap mena de ganes d’escoltar la resposta.

Es va tombar cap a la dreta al llit, donant l’esquena a la cortina i al malalt. Havien passat ja més de trenta minuts i el senyor encara no tossia. No sentia la respiració. “Deu ser mort”, va pensar. “Tant se val. Probablement és el millor que li podia passar. Probablement ja era mort abans d’arribar a l’hospital.”

De sobte, va començar a sentir-se terriblement sol. Feia dies que estava allà tancat i no havia rebut cap visita. On eren aquells amics per sempre? Devien estar fent-se amics per sempre d’altra gent.

Quan finalment va sortir a la claror del dia amb l’alta sota el braç, el sol li cremava les retines amb aquella grogor brillant.

Eren les deu del matí i tenia tot el temps del món per endavant per no fer res. Si mes no fins que caigués la primera copa. A partir d’aquí tot seria més fàcil.

4

–          Another?

–          Another.

–          How old?

–          Late teens.

 

–          Conditi#*?

 

–          ##**@####*#

 

–          #@#*ght?

–          Five foot six, #**###**

–          **####?

–          brow#

–          ######

–          ######

White noise fades in and out until the silence of darkness finally falls.

Everyone is marked somewhere.

A banjo plays.

Blinking, she opens her eyes. The room is blindingly white.  In front of her there is a short, old woman sitting on a crisp white bed. Everything is white: the room, the bed, the walls. Everything is pristine and blank.

From the old woman’s chin a long, grey beard grows, curling at the end where it sweeps between a pair of bare feet.  Her teeth grip a pipe, and a ruffled pink blouse explodes from beneath a drab pair of blue dungarees. The face of a grandfather clock swings from her neck by thick, frayed rope.

“Well hello, dearie. It’s a long way from home you are.”

Stepping down from the bed, the old woman edges closer, wearing a disconcerting smile.

“What is gone may never leave. Everyone is marked somewhere. And you’ve been marked. Oh yes, you mark my words.”

The white of the room flares brightly, blinding her again.

–          ####

–          ###.

–          **##?

–          **## increased to **##.

 

–          Conditi#*?

 

–          #tabilizin#

 

–          Can you **##?

–          No response. Wa##

–          Can you **##me?

–          Pupils responding. Pressure back to normal.

–          Do we proceed?

–          Hmm. Muscle is still good. Not too much nerve damage.

–          I would prefer a more suitable candidate.

–          Her city burned. You know what that means.

–          Hmm. And what she carried? Has it been identified?

–          There has been no reclamation. She is nobody.

Do we proceed?

–          …Begin

Darkness closes in again.

The last thing she hears is the whine of an electric saw.

Everyone is marked somewhere.

4.

Han försökte stå så stilla han kunde och andas så tyst som möjligt, likt en mus. Stegen kom närmre och närmre; han blundade och bad en tyst bön att de skulle vara borta när han öppnade dem igen. Men istället såg han rök, damm och en bländande sol som stack honom i ögonen. Han blinkade medan ögonen försökte vänja sig vid ljuset. Han tittade runt om sig och insåg att han befann sig mitt i ett taggigt buskage; framför sig såg han männ i gröna kamouflerade uniformer stå i rader. En man,  överbefällhavaren, stod framför gruppen med en piska i handen. Plötsligt ven det till när mann slog den hårt i luften;  männen framför ryckte till.

– “Var är han?!” skrek mannen och blickade argt ut  över gruppen. “Svara mig!”

Plötsligt hördes ett stark knäppande ljud, följt av ett brak. Han vred huvudet dit de kom ifrån, försiktigt så att de inte skulle se honom. Vid sidan av dem stod baracker efter baracker i lågor; elden slickade taken och röken ringlade upp mot himlen.

– “Var fan är han?! Svara mig! skrek mannen igen samtidigt som han gick fram emot en av männen i den främre raden. Han tog tag i hans jackkrage och ruskade till mannen. “Svara mig!”

Plötsligt blev allting svart och han var tillbaks igen. En man i mörka kläder satt böjd över henne.

– “Hallå,  kan du höra mig? Snälla vakna” sa mannen medan han försiktigt rörde hennes ansikte med högra handen.  Han tittade sig runt omkring, som om han försökte se om han var helt ensam.

Mannen stod blickstilla, han visste att han inte syntes där han stod men hjärtat dunkade hårt i hans bröst av räddsla trots allt. Han visste att han var tvungen att ta sig därifrån innan han blev upptäckt. Han böjde sig långsamt ner på huk och började sakta men säkert röra sig bakåt. Plötsligt hörde han ett stort brak under sina fötter av grenar som gick sönder; han frös i sin position och hoppades att mannen framför inte hade upptäckt honom. Men han hade fel.

– “Hallå, är det någon där?”

Nu eller aldrig; han kunde inte bli upptäckt. Han vände sig om och sprang  så fort han kunde bort, bort ifrån mannen. Grenarna rev honom i ansiktet, på armarna, på benen men det stoppade honom inte. Han kunde inte bli upptäckt.