Va penjar el telèfon i es va posar les ulleres. La veu de la K encara li ressonava al cervell adormit. A què venia tot allò? Va sortir de l’habitació i va arrossegar els peus cap al menjador. Va posar l’agulla a la cara B i l’Strummer va començar a cridar que les oportunitats no existeixen. “Si no tenien salvació al 77, imagina’t ara”, va remugar.
Seria un altre dia molt dur.
Ni tan sols recordava l’última vegada que l’havia vist. Això dels records era una cosa molt canviant, va reflexionar. Hi havia dies que podia recordar cada frase d’una conversa. Cada olor que sentia en aquells estius. Normalment li passava quan estava fent qualsevol altra cosa i no s’hi podia posar a pensar. En canvi quan volia que li apareguessin les imatges, quan ho forçava, només trobava esborranys. Imatges i sons i olors borroses que no podia gestionar i es posava nerviós. Ara podia visualitzar molts moments. Però eren imatges i sons i olors falses. Només eren records borrosos. Molt bons. Molt llunyans. És com si agafés el seu jo del present, la seva ment actual, i el col·loqués en aquella conjuntura. En aquell espai-temps. Això el confonia.
El recital d’aquell vespre seria molt dur.
La K era poeta. “Sempre ho havia estat”, li deia. I caminava pel món com si ho fos. Una espècie de Neal Cassady en hores baixes. O una mena de Kerouac que ha aparcat al cotxe i ha deixat de beure. El tipus de persona que s’omple la boca quan interpreta la narrativa de Kafka i després escriu com Garcia Márquez. Aquella postura li havia servit durant un temps, però ara no l’ajudava gens.
“Back in the garage with my bullshit detector…“
Va agafar el tríptic del recital. Feia com deu dies que corria per casa però ni se l’havia mirat: “Set poemes d’amor i odi, per K. Publicat per l’A.P.E. (Associació de Poetes Existencialistes).” Déu meu, va pensar. Ara recordava el que li havia explicat la K sobre el kickstarter i com hi havien finançat un projecte per publicar poesia. No havien pensat que, si cap editorial els volia publicar, seria per alguna raó? Realment pensaven que el món necessitava un altre volum com aquest? A l’interior del tríptic es podia llegir el fragment d’un poema:
“Com tot allò
que és
prou important
per ser amagat.
Creuar
mirant
enrere.
[El que importa és tot allò que no es veu.]
Retrocedint
per entendre.
Veient
tot allò
que no dius.
[Creient.]”
Realment, seria un dia molt dur.