Del lavabo fins a la vora de la llar de foc va picar tres vegades: una amb la porta de la cuina, una amb el sofà i, finalment, una amb l’atiador del foc. La seva vista cansada no ajudava i el vodka menys. Portava vuit hores en la més enganxosa foscor. Des que havia marxat la llum no havia fet gaire més que jaure a prop de l’escalfor del foc. Ell que sempre parlava del reset. Aquell reset tecnològic que algun dia arribaria i deixaria a la humanitat totalment indefensa: sense electricitat, sense diners, sense benzina. Sense INTERNET. Ell que sempre havia fet apologia del dia en què la llum marxés, en què marxés de veritat, ara feia vuit hores que jeia davant la xemeneia. Immòbil.
Va tornar a obrir la carta que tenia a les mans i la va llegir a la llum de les flames:
“La carretera fa uns set quilòmetres i mig. Avui feia una tramuntana horrorosa i ha tombat un arbre. Un d’aquells arbres que sembla que hagin de caure però no ho acaben de fer mai. D’aquells que quan passes pel costat amb el cotxe i veus com tremola amb el vent en el fons estàs segur que no caurà. Doncs avui ha caigut un. A sobre d’un cotxe. Un cotxe que duia una noia dintre. El destí (o el vent) ha fet que el tronc impactés just entre els fars davanters i el parabrisa. Podia haver caigut davant del cotxe. O darrere. Podria haver reventat el crani de la noia. Però ha caigut just al capó.
La meva vida està en un atzucac. Ja portava molts dies donant-li voltes. Rumiant tot allò que vam estar parlant. M’havia aixecat! Havia recordat el perquè! Em tornava a sentir com aquella època de l’escola en què ens creiem els més llestos de la classe. Nosaltres no seríem pas com ells. No. Estàvem destinats a fer quelcom tan important, tant per sobre de tothom, que no calia que féssim res. Només esperar.
Ho havia aconseguit.
I és en aquest punt exacte. En aquest clímax del relat. El moment precís en el qual l’arbre cau. Aquell arbre que sabies que no cauria. Aquell arbre cau. Però no cau davant. Ni darrere. Ni et reventa el crani. Just cau allà on ha de caure. No et mata però tampoc et deixa avançar. Tinc el puto arbre davant i només puc esperar. L’E deia que “allò” que he perdut tornarà. Però no sé quan.
De moment, escoltarem el vent i esperarem.”
Tot i haver-la escrit ell mateix ara li semblava que aquelles paraules no eren seves. Es perdien en aquella foscor: la del món i la seva. Mai l’havia arribat a enviar. Va remoure els troncs de roure una miqueta.
De sobte, va tornar la llum.