Day: January 10, 2014

1

  By

The city burned. Everything she had or was; gone. But then, she thought, that hadn’t been much anyway. Tucking the package under her arm, she turned her back to the flames and made her way north, towards the crossroads.

Once there, she would have to decide; west to the coast or east to the capital. The choice was hers to make, the first in a long time, the first that she could remember, and the giddy anticipation was only just tempered by the knowledge that she would have to make it there unseen. The path she had to take, however, was the only one between the city and the crossroads and It usually it boasted a steady traffic of tourists, traders, political representatives and the military. Today was not a usual day though, and the road was graciously quiet. Most people had already fled, taken the southern route or been killed. Others hurried towards the crumbling city to try to help, salvage or steal whatever was left. She knew had to stay out of sight. Her clothes would mark her out to any traveller, and she could not be caught now.

After an hour of nervous but uneventful travel, she came to the crossroads. To her right lay scrubland. To her left and straight ahead, a steep cliff that descended into dense forest. Looking out, the sun was slowly climbing, gently spilling light onto the canopy. A cacophony of rousing creatures responded. Even from this vantage point at the top of the cliff you couldn’t see down past the first branches of trees. It was perfect.

Without warning, voices drifted up from the left where. There was a stairway on this side, steps that had been carved into the cliff face generations ago. There was also nowhere to hide on that part of the path. Glancing back to her right she quickly discarded the exposed scrubland as an option. She would be easy pickings. The voices grew louder, climbing steadily toward her. She looked around; no way down, no way across the open land to her right.  Someone grunted. Whoever it was, they were getting close.

She took out the package, gripped it to her chest and dipped her head. Turning on her heel, she headed back the way she had come. She had to think. There was nowhere to go. All paths were exposed. She could not be caught. Just as it seemed the voices would appear over the lip of the ledge, she stopped, spun around, and ran, fast and hard, straight ahead and into the arms of the forest.

1

  By

Hon öppnade ögonen och tittade runt i rummet. Huvudet dunkade och det starka lyset i taket hjälpte inte. Var var hon någonstans? Hon tittade runt i rummet och såg en apparat till höger om henne som pep. Hon tittade förskräckt en gång till och blinkade för att se om hon verkligen var vaken. Maskinen pep en gång till. Jo, hon var vaken och maskinen som pep mätte hennes hjärtslag- hon var på ett sjukhus. Hur hade hon kommit hit?

Hon blundade och försökte minnas hur hon hade kommit hit. Vad hade hänt? Men hur hon än försökte så kunde hon inte minnas- allt hon kom ihåg var mörker.

–    “… rum 101, 102, här är det.” hörde hon plötsligt. Hon vände sig mot ljudet och blickade ut genom en dörröppning. Hon såg sin mamma kom in genom den tillsammans med en man i en vit rock. Han såg ut som en  doktor men inte som en glad en; åh nej, vad hade hon nu gjort?!

– “Hur är det med dig, lilla gumman?” sa hennes mamma och tittade på henne oroligt samtidigt som hon sträckte fram sin hand mot hennes kind. “Stackars lilla vännen!”.

– “Vi vet inte ännu vilka skador krashen kan ha  åstadkommit, vi har gjort en del tester men väntar fortfarande på resultaten” sade mannen i rocken. Han rynkade ögonbrynen medan han tittade bekymrat mot henne.

– “Mamma, sluta vara så barnslig, det är ingen fara med mig.” sa hon och himlade med ögonen. Hon försökte skaka på huvudet för att få bort hennes mammas  hand, men den rörde sig inte.

– “Hur  lång tid tar det innan ni får dem tillbaka?” frågade hennes mamma och tittade på mannen i rocken. “När tror ni att hon kommer vakna?’.

Vadå vakna, tänkte hon och skakade på huvudet. Vad pratade hon om?

– “God morgon på dig med mamma, men jag är vaken nu”.

– “Jag önskar att jag kunde ge ett svar, men vi vet inte ännu, det kan vara imorgon, en vecka eller månader” svarade mannen i rocken. “Så fort som vi har fått provsvaren tillbaka, så hör vi av oss igen”.

Plötsligt var det som om rummet började snurra, det kändes som om hon  var på en berg-och-dalbana och hon kände hur hon plötsligt började må illa. Hon blundade och skakade hårt på huvudet. När hon öppnade ögonen igen var det som om hon såg hon sig själv uppifrån taket, liggandes nedanför i en sjukhus säng med sin mamma och mannen i rocken ståendes brevid. Hennes ansikte var svullet och blåslaget och hennes ena arm var täckt med ett gips. Vad gjorde hon här?

1

  By

“[…] aire i llum i temps i espai

no tenen res a veure amb escriure

i no creen res

excepte potser una vida mes llarga per trobar

noves excuses per no fer-ho.”

Charles Bukowski, “Air and light and time and space“

 

Va posar l’agulla sobre el vinil groc. Quan va començar a sonar Starry Configurations es va quedar mirant fixament com girava el disc durant bona part del primer vers.

No entenia res. És evident que ja feia més de deu anys que no s’asseia davant d’un ordinador amb la intenció d’escriure i és obvi que la practica fa molt, però li estava costant massa. Va fer un altre glop al vodka amb suc de taronja mirant fixament l’agulla.

Potser ja no serveixo, pensava. Potser havia deixat passar massa temps. O potser és que mai vaig servir, va remugar. Va pensar que tot el que havia escrit feia deu anys segurament tampoc era tan genial com ell creia. Aquesta idea el va entristir molt.

“L’art de veritat només sorgeix de la tristesa” li deia sempre l’E. És clar que l’E no en tenia ni idea. Sempre s’havia cregut millor que ell però no ho era pas. I ara ja era mort.

Es va aixecar, encara amb el got a la mà, i es va dirigir cap al bagul dels llibres. Feia tant de temps que havia decidit no tornar a llegir que tenia els llibres ben guardats, com si fossin una amenaça que s’ha d’evitar a tota costa. Va fer un quart glop al vodka i va deixar el got a terra mentre buscava aquell llibre. El llibre que l’E li havia regalat l’últim dia. Aquell darrer dia. No era pas un dels seus llibres preferits. Ni tan sols sabia si l’havia acabat de llegir. Era quelcom inspirat en Pedrolo, un llibre sobre la guerra civil. Només recordava bé el nom d’un personatge: Francesc Bastida. El primer que moria.

Va trobar el llibre i el va olorar. L’E sempre deia que el més important dels llibres era l’olor. I provablement era l’única cosa amb sentit que havia dit durant els anys que havien sigut més propers. Ara que hi pensava potser ell podria haver fet quelcom per ajudar-lo.

Va collir el got de terra. El disc seguia girant i l’agulla gratant les cançons: “Now I’m turning on the lights, is the first day of my second life…”

No. No l’hauria pogut salvar. Ni tan sols era capaç de salvar-se a si mateix.

Es va servir un altre vodka amb suc i va agafar el portàtil. A poc a poc i sabent que no era l’únic incapaç de fer allò que proclama, va començar a teclejar:

“Va posar l’agulla sobre el vinil groc. Quan va començar a sonar Starry Configurations es va quedar mirant fixament…“

1

  By

Sen o ferro na rúa Banyoles

Naquel intre Francesc examinaba a súa cara fronte a un espello do local, mentres agardaba despreocupado a que lle desen a hamburguesa de año con salsa de menta que pedira. Pensaba na súa idade, que tiña uns pelos horribles nas orellas e que os seus ollos de miope semellaban querer ocultarse dentro da  cabeza para acocharse con agarimo nos lóbulos do seu cerebro. Xirou a cabeza e foi entón cando os viu. E semellaba, pola linguaxe corporal, que un deles movera a súa mirada cara a el, tamén, por casualidade.

Non pasaron moitas cousas pola mente de Francesc pero de todas elas a que prevaleceu foi a lembranza do feito de que non tiña a pistola. Durante anos mantivera a discusión interna, antes de saír da casa, sobre a pertinencia ou non de cargar co ferro, de levar a arma consigo a todas as partes. Unha sentenza tirada da bagaxe popular gañaba sempre a man definitiva da partida: “nunca se sabe, Francesc”! Até que aquela noite de verán cedeu á inercia da comodidade. A calor húmida do Mediterráneo á que xa non estaba afeito foi quen suxeriu deixar a arma no apartamento. E foi entón, cando os dous homes se lle achegaban e a culpa se debuxaba na silueta negra da pistola sobre os garfos, os coitelos e as culleres do caixón da mesa da cociña, cando escoitou o asubío inconfundible e familiar do mísil que se viña cerca da súa posición.

Foi duro deixar Varsovia atrás, difícil non deixarme derramar até quedar baleiro alí, deitado como agora e moribundo, en Wilanów. Imaxinou a primavera, tentou abrir os ollos e ver as flores, as plantas, a figura de Ulises nos debuxos dos murais nas paredes do palacio. Regresar, a idea de volver, este era o motivo que bulía no seu corpo tirado sobre a rúa Banyoles e rodeado de entullo, po e cachotes. Diante del tiña de novo a mirada do inimigo. Era unha mirada inerte, morta, baleira de vida como tantas outras que xa tivera perante os seus ollos.

E metéuselle, nun recuncho descoñecido do ser, unha sensación que identificou co feito de saberse cerca da morte, o desexo a incrustárselle nas unllas e sentir de novo aqueles días de mocidade, aquel primeirísimo grolo de vodka e os días en que o xeo sobre os lagos non era unha imaxe relativa á prosa do común lonxincuo e irreal.