Quan els operaris van apropar el taüt a l’altar, ell ja feia molta estona que suava i estava marejat. La jaqueta li quedava petita i sentia que la corbata l’estava ofegant. En P no era creient, ni de bon tros, i tota aquella beneiteria el confonia. Tot aquell discurs del mossèn l’havia deixat ben parat. Més que res perquè no creia que en P hagués volgut tot allò. Probablement la mort prematura havia fet que la família no sabes com fer-s’ho i, per tant, havien decidit fer el que s’esperava d’ells al poble: bàsicament, el que fa tothom. De fet, feia tants anys que no el veia que potser havia canviat. Quan havia deixat de tenir relació amb ell? Realment no ho recordava. Havien sigut molt propers i ara no era capaç de saber com era la seva vida més recent. Mirava el taüt i li semblava que el que jeia dins no era amic seu. Era com un estrany que es feia passar pel seu P. El de veritat. El que ell havia recordat tots aquells anys sense atrevir-se a tornar al poble o agafar el telèfon i preguntar com li anava tot.
A poc a poc va anar sortint de l’ermita. La cua de gent era considerable. Es va passar una estona mirant les cares de tothom per si reconeixia algú. La calor d’agost era insuportable i cada cop tenia més ganes de sortir d’allà, agafar una cervesa ben freda i brindar a la seva salut. A la salut del P de veritat. El que feia vint anys anava amunt i avall perseguint-lo pel poble en bicicleta. El que tenia aquell accent tan estrany quan ell era petit i que a la gran ciutat no havia sentit mai. El seu amic, i no aquell cos desconegut que jeia dins de la irreconeixible ermita del segle XIV reformada i plena de gent desconeguda que plorava i remugava sense cap accent propi. Li van entrar unes ganes terribles de vomitar i va fer esforços per refer-se. Va seure un moment al banc de pedra de l’entrada mentre mirava tot aquell exèrcit de gent vestida de negre.
Una nena petita, d’uns vuit anys, se li va apropar amb un feix de recordatoris a la mà. Va fer el gest de donar-li un. El sol li cremava el cabell i feia un efecte òptic sobre el perfil de la nena. Com en negatiu. Va allargar la mà i va acaronar a la petita que tenia cara d’haver estat plorant. La nena el mirava i ell li va oferir un somriure ensopit, reaccionant tal com s’esperava d’ell. Es va aixecar i es va encaminar cap al cotxe. Aniria lluny, ben lluny.
Va seguir caminant a pas lleuger sota un sol que aquell poble no tornaria a veure mai més.