Va sortir ben d’hora de casa i es va dirigir cap al bosc. Era el 14 de febrer i tenia una missió.
En veure l’esplanada dels pins va aturar el cotxe a prop i es va dedicar a recollir totes les pinyes seques que va trobar per terra. Quan va tenir el cabàs ple, va seguir el camí. Es va aturar també vora la bassa i va omplir el segon cabàs de pedres. Aquest cop les va collir ben grosses i planes. Recordava perfectament el dia que havia decidit fer-ho. El mateix dia en què havia entès que era molt millor el seu record que ella mateixa.
Va arribar al seu destí. Va descarregar el cabàs de les pinyes, el de les pedres, la llenya de roure que portava de casa i, el més important, la motxilla de records. Va notar que aquest any era molt menys pesada que les darreres vegades. Cada any que passava en duia menys.
Va fer un cercle tan perfecte com va poder amb les pedres grosses i planes. Després va posar una per una, amb molta cura, totes les pinyes a dins del cercle. I, finalment, els troncs de roure ben secs al cim.
Va encendre la foguera. No volia pensar en res i pensava en tot. Aquells records li cremaven des de feia dies.
Va obrir la motxilla i va treure el disc dur. Des que l’era digital dominava el món, tot allò tenia menys sentit. Tots aquells records que abans es feien feixucs i costaven tant de cremar ara ja no hi eren: l’olor del vinil desfet, les cintes VHS amb les sèries que havia enregistrat quan era adolescent, totes aquelles revistes que havia anat a comprar al quiosc quan era un marrec, aquella col·lecció del “Petit Vampir“, aquells disquets de 3,5” amb el “Monkey Island” pirata… La foto d’aquells ulls verds a Cadaqués. Eren records reals i dolorosos. Altres anys li havia costat terriblement desfer-se de tots ells perquè realment li produïen nostàlgia. Tenien força i significat. Cremar un tros de plàstic, tot i que contenia tots aquells records que havia acumulat durant l’últim any, no li produïa cap mena de tristor. Va continuar amb els llibres que li havien regalat (molts dels quals no havia llegit), els pocs videojocs que havia acumulat, una pel·lícula en DVD i un parell de CD’s. Es va quedar mirant fixament com cremava tot. No sentia res. Ja res no era igual. Havia guanyat.
Es va aturar un moment. Va treure la fotografia de la butxaca. Una de veritat, de les que es poden olorar. La va mirar per última vegada. Feia anys que la portava i mai no l’havia cremat. Era l’última. La va llençar al foc.
Encara es va estar una estona més observant les flames. Mirant fixament el foc va veure dos ulls d’un verd intens que reien.
Reien.
I reien…