I els llavis li tremolaven amb el plor que li desencaixava la cara d’on el morrió havia lliscat, i les mans, obstinades, continuaven gratant la fusta on va anar perdent fragments d’ungla fins que la petita veu tèbia, que també plorava, digué al seu costat:
– I la mare, Alba?
En Dídac l’havia seguida des de la resclosa, havia recorregut com ella els carrers visitats per la mort, havia saltat muntanyes de runa i, pel laberint dels carrerons, acabava de fer cap al seu cau. Perquè vivia allí, al costat, amb la Margarida que, anys enrera, se’n va anar a servir a fora i va deixar-se prenyar per un negre.
L’Alba se li abraçà, el va prémer contra seu amb un gest desesperat, però va interrompre el por que encara li nuava la gola i es va anar redreçant, sostinguda pel cos infantil, de nou anys, que pidolava amb un somiqueig:
– No s’ha mort, oi?
I s’havia mort. La van trobar als peus del fogó. Després d’haver penetrat a la casa per un forat del sostre, i encara tenia a les mans una cullera amb què devia estar a punt de remenar la pasta que es veia en una olla de terrissa, intacta.
El noi va abraçar-se-li amb un renill de bestiola i la cridava com si ella dormís i la volgués fer despertar mentre l’Alba li amoixava els cabells arrissats i els deixava desfogar, ara amb els ulls eixuts, tot i que el cor se li inflava com si les llàgrimes brollessin allí, en les clivelles dels batecs arítmics.
Després en Dídac va arrapar-se-li com una nàufrag que s’agafa en una fusta i li mullà les galtes amb el seu plor tot balbucejant mots sense sentit. Ella digué:
– Deuen haver matat tothom.
I quan li explicava allò dels avions, que ell no havia vist perquè era sota l’aigua, van sentir un inesperat refilet que els va fer girar cap a la finestra del pati, que conservava l’ampit, i, de seguida, van veure la gàbia, sencera, de l’ocell, que movia les ales.
– La cadernera?
En Dídac va despendre les seues mans del coll de l’Alba i es va redreçar.
– La Xica…
La noia, esperançada, es premia les mans contra els pits per tal d’aquietar el cor que gairebé li saltava.
– No estem sols, Dídac, no estem sols!