SIRENA
Sempre es dutxava seguint el mateix ritual. Suaument. Començava pels pits generosos, sostenint-los sobre les seues mans, per dalt, per baix, fent cercles entorn a l’aureola. Primer l’esquerre, després el dret. Sempre, sempre igual. La cara, la panxa, els braços. La difícil i inexpugnable esquena, estirant bé les puntes dels dits per arribar-hi amb les vores de l’esponja. Les cuixes, els genolls, els turmells tatuats, les engonals. Els malucs rodons i perfectes, tan desitjables, tan suavetes. Els voltants del sexe. El dret i dolorós sexe amb el seu cabet, la seua pell, que llavava curosament. Els testicles, tots rasurats. El perineu.
Sempre s’acabava excitant, i solia masturbar-se en eixe punt, mentre deixava actuar el suavitzant en la seua mitja melena pèl-roja. No li agradava, perquè eixa no era la manera en què es masturbava una dona. Aquelles xiques tan morenes i perfectes, convulsionant de plaer al contacte d’un doll d’aigua. Tan pures, tan pures. Tan distintes a eixe híbrid que mai deixaria de ser. Llavors es llavava fortament la palma de les mans, els testicles, el penis, quasi amb violència. Amb ganes d’esborrar el passat. De que per fi fóra un clítoris, i ella puguera tindre fills, i ningú recordara mai que quan era un xiquet, es deia Marc i plorava per les nits somiant amb el seu príncep blau.