50

NO VULL ESCRIURE’T

 

Escriure’t poemes a tu és com morir-me

perquè no puc escriure’t sense trobar-te a faltar;

escriure’t lletroles a tu és consumir-me,

quina poca gana de poder-te rimar!

Escriure’t amb veu petita i lletra amarga

-d’eixa tan barata que te solc fer-

no pretén dir que puga ser més llarga

la cremor que em fa no poder-te voler.

Si cap la mort sencera en quatre versos,

un serà eixa boca que no te puc besar;

un altre, els meus dits com deu cucs encesos

que et vetllen de gana de mossegar.

Si cap la vida impresa en un glop d’aire,

vull, vida meua, que em digues que sí:

al teu si és nat el colombaire

que ha de dur les cartes del meu destí.

49

NETEJA

A la merda tots aquells lúbrics

apèndix d’homes anònims

perduts en laberíntics índex

d’existències sense importància

anotats a l’agenda fins que

un dia s’esborren de sobte

i ja no tornes a ser l’àpex

de vida penjant dels seus muscles

carregats de fem i silenci

i profilàctics de marca blanca

sota tauletes de nit llogades

-tres euros cinquanta la capsa-.

 

A la merda tots aquells íntims

girons d’ànima rància

podrint-se per les escletxes

des que un dia la venguérem

i entregàrem a les deesses

de l’inhumanisme indòmit

i el capitalisme salvatge i pútrid

i les calces negres del pràimarc

i eixes manilles incòmodes

a les mans d’aquells xics estúpids

que mai van saber satisfer-me

perquè cap d’ells va aprendre

a lletrejar el meu nom propi

i simplement em deien ‘nena’

-cap d’ells va mostrar ser hàbil

tampoc insuflant alenada-.

 

A la merda, com deia, els fútils

fal·lus ridículs i asèptics

que un dia m’ompliren, tan mísers,

no l’úter sinó la bilis

bombejant-me, pou, amb pobra

vàlvula extractora d’orgasmes,

de llàgrimes, de ràbia amarga

i em deixaren feta un silenci

fins que arribares, llum, per ser Home

i em brollares el somriure

i em poblares l’esperança.

45

LA MORT QUOTIDIANA

Ha trencat hui l’albada

la mort d’una terra inerta

i la nina desgrana el seu fil:

no ho faces, nina, desperta!

Ja comença a obrir el sol

el caliu de les papallones

i nina abandona el bressol

deixant-hi mortetes rodones.

Nina oblida el que sap

i, conforme obre les parpelles,

el món li arrenca del cap

el que il·luminava amb elles.

Com màgia, així, la convenç

de que ja no paga la pena:

Nina, no veus que eixe llenç

de mort s’ha tornat condemna?

Que li han furtat la paraula,

que li han tancat la boca

i han entrat estranys a casa

a endur-se el que no els pertoca.

I nina, que ho accepta i calla,

no veu que la mort és propera:

El que hui et furten, rialla,

no vindrà amb la primavera.

32

AMIGA

 

Per a amagar-te al silenci

les foses de l’esperança,

tinc, amor, entre els llavis

entravessada una llança:

milers de boques trempades

que t’imaginen amb gana,

flor de card que, traïdora,

s’escola en la gola i l’arrapa.

Riu de saliva estèril,

calfred de la matinada,

perla del mut que, un dia,

pregonarà el que calla.

Llenç estel·lar de l’esquena,

dit que no toca i ràbia;

paraula que, per desitjosa,

gemega, de desesperada.

Per a amagar-te al silenci

el que ja no té mordassa,

tinc, al caliu del pit, solcs

amb la llavor socarrada.

Que vingueres, dits de pluja,

a fimbrar-me i avivar-la

demane, amant cautelosa,

covard i emmascarada.

Per a amagar-te al silenci

despertes, i es trenca la màgia:

em dius “amiga” i torna

el gebre a atordir-m’hi la flama.

30

SI UN DIA EL RIU S’ASSECA

Ahora esperamos que alguien

abra las puertas de los arrabales

para quemar el último recuerdo de los navíos.

 Y si algún día llueve,

una larga tarea nos espera en las plazas.

Jesús Hilario Tundidor.

 

Si un dia el riu s’asseca,

eixiran les bicicletes velles de la infància,

tirem-hi aigua.

El cotxe d’aquell xic

que es va matar per desamor,

tirem-hi aigua.

Els llocs amens trairan delits,

els crancs hi trauran cabets caníbals,

tirem-hi aigua.

El fem infecte que mata peixos

perquè ja sabem de qui és la fàbrica;

i els somriures de les nimfes a l’estiu,

i el pontet que hi ha sobre la cascada,

i tirar-se’n serà només suïcidi,

tirem-hi aigua.

Els homes mostraran cares ronyoses,

tant i tant com tenen l’ànima,

i els ulls que brillen es tornaran tèrbols,

i el molí de blat esdevindrà casa,

i els fills del moliner, ja per si magres,

ploraran crits de veritable gana.

No deixeu que, trencat el reflex,

el llit del riu ens mostre la cara:

tirem-hi tots, vessant cabassos,

el nostre moll silenci d’aigua!