50

lapipaEl vell cerca la pipa en la butxaca de la seves esfilagarsada americana, però no la tenia. Cercà més curosament, però ja sorprès, en altres butxaques. D’una d’elles la seva bruta de molles resseques que s’eren apegat a la pell lleugerament suada, però no la pipa. Tampoc era en cap de les butxaques de la camisa a mostra multicolor, ni en les dels pantalons, on també acabà cercant en el seu desempar. Però la pipa va romandre introbable.

Tenia seixanta cinc anys i en feia vint que arrossegava la mateixa pipa dels seus llavis a les seves mans, de les seves mans als seus llavis, amb breus estades en la profunditat de la butxaca dreta de l’americana, que sentia fortament a nicotina, a aspra i revellida nicotina. En tots aquells anys havia canviat quatre o cinc vegades d’americana, no més, i en cada canvi l’olor s’instal·lava allí, inalterable i persistent. Només que ell hi estava acostumat. La seva jove no, la seva jove encara no s’havia pogut habituar a aquella bravada ocre que li regirava les tripes cada vegada que, no molt freqüentment, agafava l’americana del sogre per a donar-li una rentada. La sentor aquella no se n’anava, ben entès, però la peça en conjunt, quedava més presentable. No que a ell li importés massa. Estava per damunt d’aquestes coses. El seu tarannà era naturalment filosòfic i quan, més tard, degut a la salut hagué de deixar de fer de paleta per fer-se enterramorts, aquesta disposició innata s’accentuà, per imperatius de l’ofici.

L’episodi de la pipa perduda, el suportà malament; tot i la seva filosofia. Era una vella amiga a la que no seria fàcil de substituir. Comprar una pipa nova, prou, era fàcil, però es necessitava temps per a acostumar-s’hi, per a acostumar-la. De primer tenia un cert gust o regust de fusta, quelcom en extrem desagradable i que solament els dies i els anys anaven matant. No hi havia res com una vella pipa, renegrida i cremada. I l’havia perduda, era evident. Prou tornà enrere, desfent el camí que havia fet una hora abans, fins el peu del nínxol, i allí comença a pensar en quines circumstàncies sé n’havia allunyat quins gestos havia fet, quan es posà la pipa a la butxaca per darrera vegada, ja que allí no hi era, quan es va treure la pipa de la boca per deixar-la en un lloc o altre que no podia esbrinar. Però no aconseguia recordar-ho bé.

Tornà a sortir del cementiri, capcot, melangiós, car només allí podia haver-la perdut. Encara una vegada retrocedí, al acudir-se-li que podia dir al porter que si trobava una pipa així o aixà, era la seva. Però el porter coneixia abastament la pipa del vell i no necessitava descripcions. Tampoc tenia la intenció de preocupar-se’n. Si la trobava bonament, per casualitat, molt bé, però si no era així ni hi pensaria més.

Després, el vell pensà en la conveniència d’avisar també als companys, però aquests ja eren lluny. Els ho diria demà. Molt seria que la pipa no fos retrobada. Cert que no comprendrien el seu desfici. Cap d’ells fumava en pipa, i no sabien el que un objecte així pot arribar a significar després de vint anys d’us ininterromput. Amb tot, els advertiria. I si la trobaven, li donarien, d’això n’estava segur, encara que no mancaria una broma o altra.

 

 

Bookmark the permalink.

Comments are closed